Foixarda: tants noms com virtuts

Flors de foixarda.

Foixarda, fuixarda, cruixillarda, escorcellada, escurcillada, cruixillada, escurciada (Globularia alypum)… són noms procedents de diferents localitats de les nostres comarques per referir-se a un petit arbust de floració hivernal que sorprèn enmig de l’aridesa vegetal d’aquesta època amb les seves coronetes blaves i brillants! Sovint tenim la creença que el nostre litoral mediterrani es comporta de la mateixa manera que les muntanyes atlàntiques i europees, desolades pel fred i la neu, ermes de floració. I tanmateix, les nostres serres calcàries, protegides per la calidesa de la costa i regades per les pluges de tardor, són recer en ple hivern d’una preciosa collita de colors: els grocs de les argelagues, els blaus de romanins i foixardes, els rosats del bruc d’hivern …


La foixarda, com demostra la gran diversitat de noms, és un arbust que crida l’atenció i, això no obstant, resulta força desconegut per a l’herbolari modern malgrat la seva reputació en temps antics per a malalties de gruix i empenta –que diria Molière. En efecte, les seves fulles o el seu extracte s’han utilitzat amb bons resultats per tractar el reumatisme articular, la gota i l’excés d’àcid úric, la diabetis, l’acidesa d’estómac, la hipertensió, etc. Cal tenir en compte que també és un bon laxant i que, per tant, cal evitar prendre-la en casos de forta diarrea. També està contraindicada en malalts amb afeccions renals o cardíaques.


Lli per a l'estrenyiment

Camp de lli (Linum usitatissimum).

El lli tradicional (Linum usitatissimum) és una planta conreada, inexistent a la natura, generada des de temps immemorials a partir d’un lli silvestre (Linum angustifolium), el qual apareix de forma poc freqüent en les zones més herboses i humides de les nostres muntanyes. Es caracteritzen per tenir una tija prima i rígida, de més de mig metre d’alçada, al voltant de la qual es disposen de forma alterna una munió de fulles estretes i lanceolades. Al capdamunt, se situen les flors, més aviat petites, amb cinc pètals arrodonits de color blau cel. Dins l’ovari es formarà una desena de llavors llargues i marronoses, que són les que tenen propietats remeieres. Tanmateix, el prestigi del lli prové especialment de l’ús tèxtil de les fibres de la tija i de les aplicacions en pintura i artesania de l’oli de les llavors (oli de llinosa). A les nostres comarques, els llins silvestres més abundants no tenen propietats medicinals, però sí que omplen en canvi de bellesa els boscos i prats muntanyencs amb esclats de colors: el blanc de la maleïda (Linum suffruticosum) i el blau fosc del lli de Narbona (Linum narbonense).


La farina de lli s’ha utilitzat amb finalitats medicinals com a emol·lient, per estovar i sanejar furóncols i grans de mal aspecte, tot aplicant un cataplasma calent sobre la zona afectada. Per altra banda, les llavors de lli són mucilaginoses ja que, macerades en aigua, solten una mena de moc espès; el líquid resultant és calmant, laxant i desinflamatori de les vies digestives i urinàries. En casos d’estrenyiment crònic, és molt útil la maceració durant una nit de llavors de lli i prunes seques en un got d’aigua; la barreja es pren en dejú durant uns quants dies i ajuda molt a fer les deposicions intestinals.



Api bord: aliment i medecina

Mata d'api bord.

L’api bord (Apium graveolens) és l’espècie silvestre que ha donat lloc a les hortalisses domèstiques conreades amb el nom d’api. És una planta lligada a prats humits i salins i, a les nostres comarques, solament troba un hàbitat propici en el delta de l’Ebre. Pertany a la família de les umbel·líferes, caracteritzades per unes inflorescències en forma de paraigües (umbel·les), amb una desena de radis que aguanten minúscules floretes blanquinoses de cinc pètals. Les fulles i les tiges són semblants a les de l’api i desprenen una olor semblant.


El suc de les tiges i fulles, ja sigui liquades o en cocció, és un bon remei per provocar l’orina i en temps antics es donava en malalties del ronyó, del fetge o de la bufeta. La seva arrel formava part d’una fórmula magistral coneguda amb el nom de xarop de les cinc arrels i que servia com a aperitiu, com a diürètic, en estats de debilitat i per provocar la menstruació; es feia amb les arrels del fonoll, esparreguera, julivert, rusc i api. A l’Edat Mitjana, la seva reputació sanativa era tan gran que val la pena esmentar un refrany que s’hi referia: “El teu fill mort i hi ha api a l’hort?” Una admonició que, amb petites variacions, només dues plantes remeieres han tingut l’honor d’assenyalar: l’api i la sàlvia.