Menta: digestiva, antisèptica i estimulant

Menta.

Des que la gelosa Persèfone transformà la bella nimfa Mintha en aromàtica herba, l’àmbit geogràfic de la coneguda menta no ha cessat d’augmentar des d’Ibèria fins a Xina, cercant sempre els indrets frescos i aigualosos que potser recorden el rierol on la nimfa prenia el seu  mitològic bany. Des d’aleshores, la menta ha mutat en múltiples  espècies que tenen en comú el rizoma subterrani, les fulles oposades d’un verd intens i llustrós, i l’essència aromàtica que desprèn quan es toca. Les diferències són subtils: les flors rosades en espigues més o menys allargades, més o menys arrodonides; la qualitat de l’aroma, més forta o més suau, més aspra o més dolça.

Els usos i propietats de la menta són interminables: analgèsica, afrodisíaca, digestiva, antisèptica, antispasmòdica, estimulant. Aquestes propietats depenen especialment del percentatge de mentol emmagatzemat en les fulles, raó per la qual és preferible acudir a les espècies cultivades que deriven de la Mentha piperita. Si més que medecina el que voleu és una tisana estomacal que substitueixi el cafè i aromatitzi la sobretaula, en aquest cas decanteu-vos pel delicat perfum i el dolç sabor de la Mentha pulegium, popularitzada amb el nom de «poleo-menta». Totes dues espècies les podem adquirir en qualsevol centre de jardineria i plantar-les en una raconada humida de l’hort o del jardí. Una digestió pesada, un còlic intestinal, mal alè a la boca, bronquitis o tos, desànim, tensió nerviosa, migranyes, ferides... res no hi ha que la menta no ajudi a resoldre! Fins i tot diuen que els efluvis eròtics de la nimfa que va seduir el déu Plutó ens poden impulsar i acompanyar pels complexos viaranys de l’amor!

Tomaquera borda: un analgèsic perillós

Tomaquera borda.

La morella negra (Solanum nigrum) és una herbàcia de mig metre d’alçada anomenada tomaquera borda a les nostres contrades per les petites baies que a la tardor prenen sovint un color vermellós, encara que altres vegades pot ser ataronjat o negre. Les fulles són toves, ovalades, de dents amples i amb una mica de borra. Les flors són petites i blanques, amb cinc pètals. Malgrat les ostensibles diferències amb els tomàquets, la nomenclatura popular no s’allunya gaire de la realitat. I és que aquesta herbàcia pertany a la família de les solanàcies, tan lloada per la comestibilitat de nombroses espècies (patateres, tomaqueres, alberginieres...) com temuda per la potent toxicitat d’alguns dels seus components químics en plantes com la belladona, la mandràgora, l’estramoni o el tabac.

La tomaquera borda viu en horts de regadiu i erms urbans i rurals. És una típica «mala herba» de caràcter nitròfil, que necessita per desenvolupar-se abundant nitrogen i matèria orgànica. Les seves virtuts tradicionals es basaven en el contingut moderat de solanina que hi ha en tota la planta, una substància capaç de paralitzar i sedar els nervis sensitius i motors. La seva ingestió, doncs, no està exempta de perills, tot i que antany s’havia utilitzat per calmar les crisis i els espasmes gàstrics, hepàtics i nerviosos. Menys perillós resulta aprofitar la cocció de les fulles en tractaments analgèsics externs contra les hemorroides, l’artritis, les contusions, etc. En l’antiga Farmacopea formava part de nombrosos preparats analgèsics com el «bàlsam tranquil» o l’ungüent «Populeon».

Tussílag: per a la tos

Fulles de tussílag.

El tussílag (Tussilago farfara) és anomenat també pota de cavall per la forma de les fulles. Mentre que és una planta molt comú a la vora de camins i carreteres del Pirineu, a les nostres comarques properes el seu hàbitat es limita a les valls humides d’alguns rius, com el Brugent o el Montsant. És una planta herbàcia i baixa, de llargs rizomes subterranis, que passa inadvertida a l’hivern. Ja cap al febrer surten del terra les flors grogues i solitàries sobre peduncles esquamosos i més tard apareixen les fulles amples i feixugues, sempre basals, de llargs pecíols i limbe blanc i cotonós pel revers.

El nom oficial de la planta procedeix de la forma llatina tussis, la qual ja ens indica que, des de temps molt antics, tant les flors com les fulles s’han considerat el remei per excel·lència contra la tos. Les seves infusions s’han de filtrar bé per evitar que restin pèls irritants. En altres èpoques les fulles seques també es fumaven contra la tos seca i les malalties de pit.  De fet, han estat remei substituïdor del tabac en èpoques de carència i es recomanen als fumadors compulsius en tractaments de desintoxicació.

Flors de tussílag.

Xicoira: l’amiga del fetge

Xicoira.

La xicoira salvatge (Cichorium intybus) creix per tots els sòls incultes del país: vores de camins, erms, secans, etc. Mentre la base foliar presenta fulles grans i retallades, les tiges que s’enlairen són obertes, anguloses i rígides, amb fulles escasses i petites. Entremig, hi creixen flors compostes, de pètals d’un blau pur i cridaner, molt abundants i escampades, i que destaquen al matí enmig de la tonalitat seca i esgrogueïda que pren la vegetació de «males herbes» a principis d’estiu.

La xicoira era ja un clàssic remei en temps dels egipcis i dels grecs. Sola o combinada amb altres plantes amargues, se’n feia infusió o xarop molt beneficiosos per al fetge, en el sentit de millorar la producció de bilis, depurar i tonificar l’organisme. Aquestes virtuts van propiciar-ne la domesticació agrícola, de la qual procedeixen les conegudes escaroles i endívies. Les fulles més tendres de la base de la xicoira es poden consumir crues, en amanides primaverals d’alt valor depuratiu i aperitiu. També l’arrel, en varietats millorades per a tal fi, és utilitzada per a la producció de succedanis del cafè, ben coneguts per tothom. De la infusió poc concentrada de flors i fulles, en resulta una infusió amarga, digestiva i diürètica que va molt bé després d’algun àpat excessiu.

Berbena: la planta sagrada

Mata de berbena.

La berbena tradicional (Verbena officinalis) no té res a veure amb la que, sota el mateix nom, se’ns serveix en forma d’infusió en algun restaurant i que correspon a la popularment anomenada marialluïsa. La berbena dels antics és una planta herbàcia, d’entre mig metre i un metre d’alçada, de tiges primes i rígides, al llarg de la qual van pujant uns pocs parells de fulles oposades i que acaben en llargues i ramificades espigues de minúscules flors liloses. Es troba ací i allà, en vores de camins, prats, marges de rius i de boscos, en quantitats mai excessivament abundoses.

Des de temps immemorials, el caràcter sagrat i màgic de la planta convocava bruixots, fetilleres, apotecaris i altres honorables benefactors de la salut a la recollida simbòlica de la planta, que s’esdevenia —com és també tradicional en altres plantes— en el solstici d’estiu, entre la vesprada i la sortida del sol. En aquella època remota, «anar de berbena» era precisament anar a recol·lectar una planta que, a més de ser una panacea contra infinitat de malalties, servia per celebrar cerimònies religioses i juraments sagrats, i per convocar conjurs amorosos o maleficis terribles. La planta ha caigut en l’oblit i ben poca gent sap que el nom de tan singular planta és a l’origen del nom de les festives revetlles (berbenes en castellà) que ens fan ballar i beure al voltant de la foguera de Sant Joan. A nivell extern, s’ha aplicat popularment contra el dolor, la neuràlgia, el reumatisme, etc. A nivell intern, les seves infusions serveixen per aplacar els estats d’ansietat i nerviosisme, la febre, els mals de fetge i ronyons, etc.

Ruda: entre déu i el diable

Mata de ruda de bosc (o de muntanya).

En el nostre país la ruda presenta tres espècies: a les zones muntanyoses interiors la Ruta montana, a la zona més mediterrània la Ruta chalepensis i en els horts i jardins la Ruta graveolens. Són plantes de dos o tres pams d’alçada, amb fulles petites i estretes, i flors amb quatre pètals d’un verd grogós, sovint esfilagarsats en el marge. Però si alguna característica resulta inconfusible és la peculiar olor, forta i desagradosa, que t’impregna i t’acompanya llarg temps tan sols de tocar-les.

Poques plantes tenen una fama tan complexa i repleta de virtuts diabòliques o divines: des de la prohibició a les embarassades a tocar-les o olorar-les per evitar l’avortament (és evident, doncs, per a què fou utilitzada), a refranys com «A qui menja ruda, Déu l’ajuda», potser destinat als monjos per les propietats antiafrodisíaques de què gaudeix el consum, a més de popular remei contra els verins i les forces diabòliques. Entre una munió interminable d’aplicacions, sembla força fonamentada l’eficàcia interna de la rutina per provocar el sagnat uterí, tot i que el seu ús abusiu no està exempt de perills. Per via externa, la ruda és molt rubefaent i pot reaccionar en pells sensibles amb èczemes fulminants; tanmateix, l’oli o l’alcohol de ruda han estat un agraït i ancestral remei contra el dolor reumàtic.

Aloc: a la recerca de la difícil castedat

Flor de l'aloc.

L’aloc (Vitex agnus-castus) és, juntament amb el baladre (Nerium oleander), un dels arbustos mediterranis més bells. L’aloc, amb els seus raïms espigats de flors blaves i púrpures, i els baladres, amb els seus densos ramells rosats, serien mereixedors d’un major reconeixement en la jardineria autòctona. Tots dos, a més, comparteixen, ecosistema: els rierols i rieres seques amb un substrat prou humit per resistir l’aridesa de l’estiu. Tanmateix, no es tracta d’un veïnatge estricte, ja que mentre l’aloc és predominant de l’Ebre en amunt, el baladre ocupa de forma preferent els llits eixuts de les rambles valencianes. Les fulles de l’aloc formen verticils de cinc-set folíols que recorden les de la famosa marihuana.

Els fruits de l’aloc són unes boletes petites semblants al pebre, de color negre i vermellós. Tant el terme grec agnus com el terme llatí castus fan referència al mateix significat: la puresa i l’abstinència sexual. La medicina antiga creia que el consum de les llavors disminuïa la passió sexual, provocava la menstruació en les dones i assecava l’esperma en els homes. D’aquesta antiga presumpció deriven molts rituals, com els dedicats a la deessa Demèter, quan  les matrones que guardaven castedat s’estiraven sobre llits coberts amb les seves fulles. Sembla que, més enllà de la tradició, les llavors contenen efectivament reguladors hormonals que ajuden a estabilitzar les regles irregulars i la síndrome premenstrual, a estimular la producció de llet materna, en problemes de fertilitat per causes hormonals, etc. Diuen que també els monjos tenien més fe en les llavoretes que en la seva voluntat i en mastegaven sovint; i és que, entre la deixuplina i l’aloc, la flagel·lació no té color.