Saüc pudent: per a les contusions i dolors

Mata de saüc pudent.

Es tracta d’una planta herbàcia de llargs rizomes que rebrota cada any tot formant tiges altes i robustes que aixequen al capdamunt amples corimbes de flors blanques. Les fulles són grans i compostes i desprenen una olor forta. A finals d’estiu, apareixen els fruits, unes baies negres que deixen anar un suc vermellós que va ser utilitzat com a colorant en l’antiguitat. El nom de saüc pudent fa referència a les semblances que té amb el saüc normal, tant per les fulles, les flors o els fruits. Per això és important distingir-los ja que el pudent no està exempt de toxicitat. Cal tenir en compte, per aclarir dubtes, que el benaurat saüc és un arbre o arbust de troncs llenyosos, mentre que el saüc pudent només té tiges herbàcies i rígides que moren cada any i desprèn una olor més aviat desagradable. És una planta que a les nostres comarques creix en sòls fèrtils i humits, més aviat argilosos, prop de pobles de muntanya, de rierols, de fonts, de marges de camins.

A nivell extern, les fulles són cicatritzants i desinflamatòries i resulten un remei d’emergència en cas de contusions, esquinços, cremades, llagues, mossegades d’animals. Es xafen i s’apliquen en forma de cataplasma sobre la zona afectada. També es poden coure en aigua i aplicar a llagues i ferides. Igualment se’n pot fer un ungüent amb oli i cera, per a inflamacions, dolors, gota, etc. Els fruits són tòxics i per això és important no confondre’ls amb els del saüc ver, que tenen meravelloses propietats medicinals. A nivell intern, la cocció de fulles i arrels és purgant. En temps en què no existien els insecticides, s’arruixaven les habitacions amb el líquid de la cocció de fulles de saüc pudent per eliminar mosques i altres insectes.

Fruits de saüc.

Esbarzer: molt més que móres

Móres.

Qui no s’ha embolicat i punxat alguna vegada amb les traïdores tiges d’un esbarzer (Rubus fruticosus), la típica liana mediterrània de bardisses, marges de bosc i de riu, vores de camins i conreus abandonats? En qualsevol indret amb certa humitat i ombra, l’esbarzer intentarà ocupar els espais lliures, arrossegant-se per terra, grimpant per les branques d’altres arbres, ocupant marges i parets de masos abandonats. Malgrat el comprensible odi que desperta en els pagesos que s’han de barallar amb les seves indomables tiges, la seva utilitat en l’ecosistema mediterrani és enorme, ja que conforma espais protegits i de difícil accés on podran fer nius els ocells i caus els mamífers. A la tardor, a més, els oferirà generosament una gran abundor de fruits, de gran importància per a la seva subsistència i les seves migracions.

Les aplicacions remeieres per als humans comencen en els fruits, que podem menjar frescos i turgents de la pròpia planta, però també en forma de melmelades, sucs i confitures. Les propietats antioxidants dels fruitets de colors liles i blaus estan més que demostrades. Per altra banda, les fulles es poden prendre en infusió, la qual agafa un gust lleugerament amarg que recorda algun tipus de te. És una preparació que pot servir de complement als diabètics per controlar els nivells de sucre i també per a curar la diarrea pel seu caràcter astringent. La seva cocció serveix per fer gargarismes contra les angines, genives sagnants o llagues bucals. I tot plegat, sense oblidar que els brots tendres d’esbarzer es poden menjar com espàrrecs, una mica pelats, arrebossats i fregits.

Arítjol: depuratiu i refrescant

Baies d'arítjol.

L’arítjol (Smilax aspera) és una liana espinescent molt abundant en els nostres boscos i bardisses. Les fulles, en forma de cor, estan eriçades de punxetes, igual que les tiges sarmentoses i volubles. En els racons on es desenvolupa, es fa difícil de passar i seria estrany que els agosarats no acabessin enredant-se i punxant-se entre les seves primes i caòtiques teranyines. Les flors són blanques i minúscules, surten en grups i floreixen a l’hivern, tot omplint l’ambient d’un perfum penetrant i dolç, difícil de situar a causa de la insignificança de les corol·les. Els fruits són raïms de baies, primer vermelles i en la maduresa gairebé negres.

La part més utilitzada de la planta ha estat el rizoma, que es considera diürètic, sudorífic i depuratiu. La seva cocció es beu en casos d’artritis, gota i afeccions diverses del ronyó o de la pell. En temps antics s’havia utilitzat també contra la sífilis, però amb efectes més que dubtosos. Algunes confusions de les seves aplicacions medicinals provenen del fet d’estar emparentada amb espècies exòtiques molt més potents i efectives, respecte de les quals el nostre arítjol autòcton és molt menys eficaç. Els fruits, però sobretot els d’una espècie americana, han estat utilitzats per fer begudes refrescants, a les quals dóna un toc àcid i particular. El nom castellà de zarzaparrilla es refereix tant a aquesta beguda com al nom de l’arbust.

Pensaments de camp: delicats i depuratius

Flor de pensament silvestre.

Tots coneixeu els pensaments, aquestes flors que comprem a la primavera en botigues i centres de jardineria per ornamentar les nostres terrasses i balcons. Potser ignoreu, tanmateix, que procedeixen d’un pensament silvestre del qual a les nostres comarques tenim una varietat (Viola tricolor ssp. arvensis). Aquest pensament de camp té les fulles i les flors més petites que els de jardí, una alçada d’un pam aproximadament, fulles ovalades i serrades i unes floretes de cinc pètals amb gran diversitat de colors (groc, blanc, lila i violeta). La forma de papallona que adopta la corol·la i les ratlles i matisos amb què els colors es degraden donen a la planta una gran delicadesa estètica.

Els pensaments de camp es fan en prats i herbassars muntanyencs i també en camps de cereals. Cal recol·lectar la planta sencera ben de matí i assecar-la amb rapidesa, a l’ombra i amb bona ventilació. La seva infusió és depurativa, astringent i cicatritzant. Serveix per curar èczemes, grans, herpes, psoriasi i altres malalties de la pell. A més de prendre-la per via interna, es pot sucar una compresa i aplicar-la sobre la zona malalta. L’únic efecte secundari, si se’n pren en gran quantitat, és que provoca en l’orina una olor una mica desagradable.

Savina: la solució abortiva de la nova llei?

Fruits de savina.

La savina que es fa al nostre territori (Juniperus phoenicea) té les fulles semblant a les d’un xiprer, però els seus fruits o gàlbuls són més petits i de color vermellós. Encara que pot convertir-se en un arbret, el port general és arbustiu i apareix disseminada en sòls pobres i secs. En serres com el Montsant es doblega i s’encongeix sobre els lloms calcaris i esquitxa el blanc de la roca de taques d’un verd molt fosc. A vegades, com a les costes de Tarragona, arriba a conformar masses boscoses de certa entitat i amb una alçada d’uns cinc metres.

La savina, ara que tothom està que trina amb la llei Gallardon, podria convertir-se en l’alternativa de l’avortament terapèutic digne. Potser hi ha qui vol tornar a les èpoques primitives en què les dones es prenien qualsevol cosa per interrompre una gestació no desitjada. En aquest sentit, la savina compliria tots els requisits: «les dones utilitzen aquest remei per avortar i solen pagar la pena de la seva detestable culpa, perquè quasi sempre exciten tan horrible flux de sang que es converteixen en tomba del fill a qui van intentar treure la vida». Frases que pertanyen a un text antic podrien incloure’s ara en el text de la nova llei. A part d’aquest ús perillosíssim, els fruitets de la savina han estat objecte de pràctiques esotèriques ben curioses: eliminar les berrugues del cos. Les referències existeixen en pobles ben diversos, especialment del País Valencià, i solen coincidir en una pràctica ritual: agafar tants gàlbuls de savina com berrugues, amagar-los sota una pedra en algun camí per on no s’hagi de tornar a passar i deixar que mentre els gàlbuls s’assequin ho facin igualment les indesitjables berrugues.

Herba queixalera: l’herba de les bruixes

Flor de queixalera.

La queixalera (Hyoscyamus niger) té una gran diversitat de noms a les nostres comarques: herba del mal de queixal, tabac de paret, tabac bord, esquelleta. És una herbàcia robusta i tota peluda, de més de mig metre d’alçada, amb fulles gruixudes i retallades en dents amples i triangulars. Les flors surten als extrems de les tiges i tenen també molta borra en el calze. La corol·la és grogosa i forma un embut que s’obre cap a l’exterior en cinc pètals arrodonits; dins la gola de l’embut el color és fosc i violaci. Els fruits que guarden les llavors formen unes càpsules seques protegides pel calze persistent i una tapa dura en la part superior, tot plegat com una mena d’esquelletes. És una herba que necessita sòls molt nitrogenats i humits, per la qual cosa sol créixer en poblacions rurals de muntanya, prop de masos i corrals, entre marges i runes on hi hagi abundància de fems i orins.

Les fulles i llavors de la queixalera produeixen efectes singulars que no estan exempts de toxicitat. Per una banda, provoquen la dilatació de la pupil·la i alteren de forma molt irregular la pressió de la sang. Per altra banda, actuen sobre el sistema nerviós i el cervell provocant sensacions hipnòtiques i d’ingravidesa, les mateixes que podrien tenir unes bruixes pujant cap al cel amb una escombra. És una planta calmant i sedant, per la qual cosa s’emprava en malalties com el Parkinson, tremolors i insomni. El fum de les llavors enceses té propietats analgèsiques que, com tants noms populars indiquen, el feien eficaç per als mals de queixal. Les fulles enrotllades com el tabac (un altre nom popular) servien per fer cigarrets antiasmàtics. A nivell extern, es feien ungüents contra els dolors, neuràlgies, morenes i per produir efectes narcòtics. De fet, aquesta herba, juntament amb la belladona, l’estramoni i la mandràgora, és una de les plantes més utilitzades en la bruixeria popular per elaborar verins, filtres d’amor, begudes màgiques i ungüents al·lucinatoris.

Agrimònia: per a la gola

Mata d'agrimònia.

L’agrimònia (Agrimonia eupatoria) és una herbàcia perenne que creix a les vores de prats, camins, bardisses —sempre en ambients frescos i una mica humits. No és una planta gaire abundant i cal cercar l’indret adequat. Forma una roseta basal de fulles compostes, tovetes, una mica semblants a les del roser o la servera (a la Conca de Barberà li diuen serverina), amb 7/9 folíols dentats, que són blanquinosos i peludets pel revers. Als mesos de juliol i agost, brota de la base una tija llarga i prima, amb fulles esparses i espigues erectes plenes de petites flors, amb cinc pètals de color groc.

La cocció amb mel de les fulles i sumitats florides és astringent i desinflamatòria. Resulta molt indicada per a les malalties de la gola, com faringitis, afonia, angines, etc. Els gargarismes amb el líquid resultant són de gran utilitat per a aquelles persones que, a causa de la seva professió, forcen molt la veu, com mestres i cantants. La cocció també es pot aplicar per rentar llagues i ferides i la seva infusió és molt recomanable en cas de diarrea i afeccions intestinals.

Flors d'agrimònia.